Irene Solà Saez

Paula Meiss

Los diques

Una novel·la desbordant, plena d’històries i personatges maleïts més enllà del temps. Amagat entre muntanyes acinglerades i desavinents, en algun lloc remot de les Guilleries transitat per caçadors de llops, bandolers, emboscats, carlins, sortilleres, maquis, pilots de ral·lis, fantasmes, bèsties i dimonis, el mas Clavell s’agafa a terra com una paparra. És una casa, sobretot, habitada per dones, on un sol dia conté segles de records. Els de la Joana, que per trobar marit va fer un pacte que inauguraria una progènie aparentment corcada. Els de la Bernadeta, a qui manquen les pestanyes i, de tanta aigua de farigola com li van abocar als ulls quan era una nena, va acabar per veure el que no li tocava. Els de la Margarida, que en lloc d’un cor sencer en té un de tres quarts, rabiüt. O els de la Blanca, que va néixer sense llengua, amb la boca com un niu buit, i no parla, només observa. Aquestes dones, i més, avui preparen una festa. Amb el torrent verbal, el sentit del ritme i de l’humor, la gosadia formal i la capacitat d’evocar atmosferes i d’encarnar imaginaris que caracteritzen la seva obra, Irene Solà ha escrit una novel·la com un doll exultant d’històries, que explora la dualitat i el lligam intrínsec entre llum i foscor, vida i mort, oblit i memòria, realitat i fabulació.

Et vaig donar ulls i vas mirar les tenebres

Primero llegan la tormenta y el rayo y la muerte de Domènec, el campesino poeta. Luego, Dolceta, que no puede parar de reír mientras cuenta las historias de las cuatro mujeres a las que colgaron por brujas. Sió, que tiene que criar sola a Mia e Hilari ahí arriba en Matavaques. Y las trompetas de los muertos, que, con su sombrero negro y apetitoso, anuncian la inmutabilidad del ciclo de la vida. Canto yo y la montaña baila es una novela en la que toman la palabra mujeres y hombres, fantasmas y mujeres de agua, nubes y setas, perros y corzos que habitan entre Camprodon y Prats de Molló, en los Pirineos. Una zona de alta montaña y de frontera que, más allá de la leyenda, conserva la memoria de siglos de lucha por la supervivencia, de persecuciones guiadas por la ignorancia y el fanatismo, de guerras fratricidas, pero que encarna también una belleza a la que no le hacen falta muchos adjetivos. Un terreno fértil para liberar la imaginación y el pensamiento, las ganas de hablar y de contar historias. Un lugar, quizás, para empezar de nuevo y encontrar cierta redención.

Irene Solà Saez

About

Books

Join the club